Parlar d’Albert Pla és parlar d’un dels artistes més singulars, imprevisibles i inclassificables de la cultura catalana contemporània. Cantautor, actor, performer, escriptor i provocador professional, Pla ha construït una carrera absolutament única basada en la provocació, l’humor negre, la tendresa desconcertant, la crítica social i una imaginació desbordant.
Des dels anys vuitanta fins avui, Albert Pla ha desafiat constantment les convencions musicals, els límits de l’humor, les normes escèniques i fins i tot les expectatives del públic.
Per a alguns és un geni irrepetible. Per a altres, un provocador excessiu. Però pràcticament ningú no discuteix que és una de les figures més originals de la música i l’espectacle en català i en castellà.
Albert Pla Álvarez va néixer a Sabadell l’any 1966. Durant la joventut començà a moure’s pels ambients alternatius i teatrals de Barcelona, en plena efervescència cultural posterior a la Transició. Des del principi quedà clar que Pla no encaixava dins el model tradicional de cantautor: no era solemne, no era convencional i tampoc seguia els codis habituals de la Nova Cançó.
El seu estil combinava teatre, monòleg, cançó, humor absurd i provocació escènica. Aquella barreja el convertiria ràpidament en una figura de culte.
Albert Pla és probablement un dels artistes més difícils d’etiquetar dins la música catalana.
Les seves cançons poden passar en segons de la tendresa infantil a la violència grotesca, del surrealisme a la crítica política o de l’humor absurd a una tristesa profundament humana.
Musicalment barreja rumba, folk, rock, cançó d’autor, cabaret i música popular mediterrània, però el centre real de la seva obra és el personatge Albert Pla interpreta constantment una mena d’antiheroi ingenu, inquietant i imprevisible.
Aquí s'acaba el que es donava (1990)
Aquest treball amplià enormement la seva projecció també en castellà.
Una de les grans característiques d’Albert Pla és la seva relació constant amb la provocació, però en el seu cas la provocació no és només escàndol:
sovint és una eina per incomodar, fer pensar, ridiculitzar convencions o mostrar les contradiccions socials.
Les seves cançons poden tractar assassinats, guerres, sexe, drogues, infància o política amb una naturalitat inquietant i sovint hilarant.
Aquest estil li ha provocat polèmiques, censures, cancel·lacions i controvèrsies mediàtiques, però també ha consolidat el seu estatus d’artista radicalment lliure.
Cançons d'amor i droga (2003)
Concert a París (fals directe amb Joan Miquel Oliver, 2010)
Somiatruites (amb Pascal Comelade, 2011)0
Una part essencial de la seva carrera és el teatre. Molts dels seus espectacles són híbrids entre concert, monòleg, performance i obra teatral.
Pla és un extraordinari narrador escènic i sovint els seus concerts funcionen gairebé com una obra dramatitzada.
Entre els seus espectacles més coneguts destaquen Manifestación, Miedo, Os acordáis o Rumbagenarios.
Albert Pla també ha desenvolupat una important carrera com a actor. Ha participat en pel·lícules, sèries i projectes teatrals, aportant sempre la seva personalitat excèntrica i magnètica. Especialment recordada és la seva aparició a Airbag on encaixava perfectament amb el to absurd i irreverent del film.
Albert Pla mai no ha estat un artista massiu en el sentit convencional, però sí que s’ha convertit en artista de culte, referència underground i figura profundament admirada per músics, actors i creadors.
La seva influència es percep en molts artistes que combinen música, humor, teatre i provocació.
Amb els anys, Albert Pla ha acabat representant la llibertat creativa absoluta, l’antiestablishment cultural i la capacitat de fer art des de la incomoditat i la contradicció.
És un artista que mai no ha volgut agradar a tothom i precisament aquesta llibertat és el que el fa tan singular.
Poques vegades un artista ha aconseguit ser alhora tan incòmode, tan tendre i tan impossible d’imitar.