Dioptria

Dioptria (1969): un disc fundacional

Pau Riba va publicar Dioptria en dues parts: la primera el 1969 i la segona el 1970. Inicialment van aparèixer com a discos separats, tot i que més endavant s'han reeditat plegats i avui sovint es consideren una única obra.

Quan Riba va crear aquest treball tenia només uns vint anys. La seva proposta era radicalment diferent del que s'estava fent dins la Nova Cançó. 

La ruptura amb la Nova Cançó

Pau Riba provenia del mateix entorn cultural que molts cantautors del moment, però va agafar un camí completament diferent.

Mentre altres artistes apostaven per la cançó d'autor més clàssica, Riba hi va incorporar folk-rock, psicodèlia, experimentació, influències de la contracultura i una poesia lliure i provocadora. 

Per això sovint es considera que Dioptria és tan important per al rock català com Sgt. Pepper's ho va ser per als Beatles o Astral Weeks per a Van Morrison, tot i que evidentment són obres molt diferents.

Les cançons

La primera part inclou:

• Kithou

• Rosa d'abril (L'amor s'hi posa)

• Noia de porcellana

• Ars Eròtica

• Ja s'ha mort la besàvia

• Helena, desenganya't

• Marieta bufona

• Vostè (Tu, tu mateixa)

La segona part incorpora composicions més extenses i experimentals com:

• Cançó 7a en colors

• L'home estàtic

• Simfonia núm. 1 (D'una nit, d'un matí de nadal)

• Simfonia núm. 2 (D'uns déus, d'uns homes)

• Simfonia núm. 3 (D'un temps, d'uns botons)

• Taxista 

Un disc avançat al seu temps

Molts crítics coincideixen a considerar Dioptria una obra pionera. La revista Rockdelux l'ha definit com una obra transcendental per al rock cantat en català i fins i tot per als inicis del rock modern a l'Estat espanyol.

Musicalment combina folk-rock i rock psicodèlic, amb la col·laboració del grup Om i músics vinculats a Música Dispersa. 

La meva opinió

No és un disc fàcil. No està pensat per entrar a la primera escolta. Però té una llibertat creativa extraordinària. Encara avui continua sonant modern, imprevisible i profundament personal.

I crec que aquesta és la seva gran virtut: no s'assembla a res més que s'hagués publicat en català el 1969. Més que un disc, sembla l'explosió d'una nova manera d'entendre la música popular catalana.