Embedded Files
Los Manolos: la gran explosió festiva
de la rumba catalana dels noranta
Los Manolos: la gran explosió festiva
de la rumba catalana dels noranta
Els inicis d’una rumba irreverent
Els inicis d’una rumba irreverent
Los Manolos van aparèixer a Barcelona a finals de 1989, en un moment en què la rumba catalana semblava haver perdut part de la seva centralitat popular. El grup estava format originalment per deu amics barcelonins provinents de diverses bandes de rock i pop alternatiu vinculades sobretot al barri d’Hostafrancs. Entre els membres fundadors hi havia Joan Herrero, Xavier Calero, Josep Gómez, Ramón Grau, Andreu Hernández, Rogeli Herrero, Carles Lordan, José Luis Muñoz, Toni Pelegrín i Rafa Soriano.
El més sorprenent de Los Manolos és que cap dels seus integrants es deia realment Manolo. El nom formava part d’una proposta artística deliberadament exagerada, humorística i kitsch que jugava amb certs estereotips populars de la cultura urbana espanyola dels anys seixanta i setanta. La seva estètica —patilles postisses, ulleres de mirall, pantalons de pota d’elefant i enormes solapes— era gairebé tan important com la seva música.
Musicalment, la seva idea era molt original: recuperar la rumba catalana clàssica de figures com Peret o Gato Pérez però reinterpretant-la amb actitud rockera, humor postmodern i versions inesperades de grans clàssics internacionals.
En els seus primers concerts ja combinaven:
versions rumberes de cançons pop i rock,
composicions pròpies,
grans dosis d’humor,
i una energia escènica absolutament contagiosa.
El grup va començar actuant en bars i festes de Barcelona fins que van cridar l’atenció de RCA-BMG, que els va fitxar després d’una actuació.
L’explosió olímpica
L’explosió olímpica
El gran èxit de Los Manolos arribaria amb el seu primer disc, Pasión Condal (1991), especialment gràcies a la seva versió rumbera de All My Loving dels The Beatles. La cançó es convertí en un enorme fenomen popular i el disc va arribar al número 2 de vendes a Espanya.
Però el moment definitiu arribaria l’any 1992 amb la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. La seva interpretació festiva de Amigos para siempre, juntament amb Peret i Los Amaya, es va convertir en una de les imatges musicals més icòniques de la Barcelona olímpica.
Aquella actuació va transformar Los Manolos en un fenomen massiu. Durant un temps van representar internacionalment una determinada idea de Barcelona: mediterrània, festiva, mestissa, popular i culturalment desacomplexada.
Una rumba entre la tradició i la paròdia
Una rumba entre la tradició i la paròdia
Una de les grans virtuts de Los Manolos era la seva capacitat per combinar homenatge i ironia. Respectaven profundament la rumba catalana clàssica, però al mateix temps la reinterpretaven des d’una mirada moderna, urbana i desenfadada.
El grup també destacava per:
una posada en escena espectacular,
grans cors col·lectius,
múltiples instruments sobre l’escenari,
i una energia gairebé caòtica però molt efectiva.
A diferència d’altres grups de rumba més tradicionals, Los Manolos incorporaven clarament influències del rock, el pop i fins i tot de l’afterpunk barceloní. Alguns periodistes els van arribar a definir com la extrema izquierda de la rumba catalana.
Continuïtat i llegat
Continuïtat i llegat
Després de l’enorme èxit inicial, Los Manolos van continuar publicant discos i actuant durant tota la dècada dels noranta. Tot i que mai més no repetirien l’impacte mediàtic olímpic, van mantenir una gran popularitat en directe.
Amb els anys, diversos membres van impulsar projectes musicals i iniciatives relacionades amb la rumba catalana, especialment a través del segell i cooperativa Ventilador Music.
El grup també ha tingut diverses reunions i retorns puntuals, especialment vinculats a commemoracions olímpiques o homenatges a la rumba catalana.
Avui són considerats una peça clau de la recuperació moderna de la rumba catalana i un dels grups més icònics de la Barcelona dels anys noranta.
Discos més importants
Discos més importants
El disc fonamental del grup i un dels grans àlbums de la rumba catalana moderna. Inclou “All My Loving” i moltes de les seves peces més conegudes.
Publicat en plena explosió olímpica, consolida el seu estil festiu i popular.
Disc on continuen explorant la fusió entre humor, festa i rumba catalana.
Treball més madur i menys orientat al gran mercat comercial.
Recopilatori commemoratiu amb col·laboracions de figures destacades de la música catalana i espanyola.
Cançons imprescindibles
Cançons imprescindibles
La seva adaptació rumbera del clàssic dels Beatles és probablement la cançó més emblemàtica del grup.
Versió festiva de l’himne olímpic de Barcelona 92 que va marcar tota una generació.
Versió rumbera del famós tema clàssic.
Curiosa i molt popular adaptació rumbera d’un clàssic català tradicional.
Cançó pròpia molt vinculada al seu esperit festiu i escènic.
Estil
Estil
L’estil de Los Manolos combina:
rumba catalana clàssica,
actitud rockera,
humor i ironia,
versions inesperades de grans clàssics,
posada en escena teatral,
i esperit festiu mediterrani.
La seva música és desenfadada, molt col·lectiva i pensada clarament per a la celebració popular.
Aportació al gènere
Aportació al gènere
Los Manolos van tenir una importància enorme perquè van reactivar l’interès popular per la rumba catalana a finals dels vuitanta i principis dels noranta. En un moment en què el gènere semblava haver perdut presència mediàtica, ells el van reconnectar amb públics joves i urbans.
També van contribuir decisivament a associar internacionalment la rumba catalana amb la imatge moderna i festiva de la Barcelona olímpica.
Sense Los Manolos, probablement la recuperació posterior de la rumba catalana i del mestissatge barceloní hauria estat molt diferent.
Page updated
Google Sites
Report abuse