Fins aquell moment, Lluís Llach era conegut principalment per les seves cançons de la Nova Cançó, sovint construïdes a partir del model clàssic de cantautor amb veu i acompanyament relativament sobri. Amb Viatge a Ítaca va voler anar més enllà i explorar noves formes musicals. La influència del rock progressiu i del rock simfònic és evident, especialment gràcies a la col·laboració del pianista i arranjador Manel Camp, que aportà una sonoritat més ambiciosa i moderna.
El resultat és un disc que combina la cançó d'autor amb estructures musicals molt més complexes, una aposta arriscada per a l'època que acabaria convertint-se en un gran èxit de públic.
La peça central del disc és sens dubte Ítaca, una suite d'uns quinze minuts basada en el famós poema del poeta grec-alexandrí Konstandinos P. Kavafis, en la traducció catalana de Carles Riba. Llach no es limita a musicar el poema: hi afegeix fragments propis i el converteix en una obra musical de gran volada.
La idea central és que el valor de la vida no es troba tant en l'arribada a la meta com en el camí recorregut. Ítaca simbolitza l'objectiu, el somni o l'esperança, però el poema insisteix que allò realment important és tot el que s'aprèn durant el viatge.
En el context polític de 1975, molts oients van interpretar la cançó com una metàfora de la lluita per la llibertat i de l'esperança en una futura democràcia, encara que el missatge de l'obra és molt més universal.
El disc conté només cinc peces:
Malgrat que la llarga suite inicial acostuma a eclipsar la resta del repertori, les altres cançons tenen un gran interès. Abril 74, per exemple, és un homenatge a la Revolució dels Clavells portuguesa, que havia posat fi a la dictadura salazarista l'any anterior. És una de les composicions polítiques més conegudes de Llach.
Escriu-me aviat i Fins el mai mostren una vessant més íntima i emocional, mentre que A força de nits manté el to reflexiu característic del disc.
La presentació del disc al Palau de la Música Catalana va esdevenir un autèntic esdeveniment. Les entrades es van exhaurir ràpidament i els concerts van estar envoltats de tensions amb les autoritats franquistes. Llach fins i tot va ser interrogat per la policia durant aquells dies, una mostra del clima repressiu que encara es vivia.
A nivell comercial, Viatge a Ítaca va ser el disc més venut de la carrera de Llach fins aquell moment, superant les 150.000 còpies segons diverses fonts.
Cinquanta anys després de la seva publicació, Viatge a Ítaca continua considerant-se una obra cabdal perquè combina tres elements molt difícils d'unir: ambició musical, profunditat poètica i capacitat de connectar amb el context històric del seu temps.
No és només un disc de protesta ni només una col·lecció de cançons. És una reflexió sobre el sentit del camí, la maduresa, l'esperança i la llibertat. Per això moltes persones el consideren no només el millor disc de Lluís Llach, sinó una de les obres més importants de tota la música catalana contemporània.
Personalment, si hagués de destacar una sola aportació de Viatge a Ítaca, diria que va demostrar que la cançó catalana podia ser tan ambiciosa i conceptual com qualsevol obra del rock progressiu internacional sense perdre la seva identitat pròpia. És un disc que encara avui es manté sorprenentment vigent.