Guillermina Motta és una de les figures més singulars, intel·ligents i sofisticades de la Nova Cançó catalana. Cantant, actriu, humorista i comunicadora, la seva trajectòria artística destaca per una combinació molt poc habitual de sensibilitat musical, esperit satíric, modernitat cultural i llibertat creativa.
Va néixer a Barcelona el 26 de juny de 1942 i ben aviat es va interessar tant per la música com pel món de l’espectacle. Tot i que el seu nom acostuma a aparèixer vinculat al moviment de la Nova Cançó, Guillermina Motta sempre va ocupar un espai molt personal dins aquell univers. Mentre altres artistes apostaven principalment per la cançó protesta o la poesia intimista, ella hi aportava humor, teatralitat, sofisticació i una mirada irònica i cosmopolita.
Aquesta personalitat artística tan particular la convertiria en una figura imprescindible de la cultura catalana dels anys seixanta i setanta.
Guillermina Motta es va incorporar a Els Setze Jutges el 1964, en plena consolidació del moviment de la Nova Cançó.
Aquest col·lectiu reunia artistes que defensaven la llengua catalana, la modernització musical i la recuperació cultural durant el franquisme.
Al costat de figures com Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta aportava un estil molt diferent:
més desenfadat, irònic i influït per la chanson francesa i el cabaret europeu.
Motta no buscava tant l’èpica política com la sàtira social, l’observació quotidiana i la reinterpretació cultural.
Moltes de les seves cançons jugaven amb la ironia, els dobles sentits i una certa sofisticació urbana.
Això la diferenciava clarament de l’estil més solemne o combatiu d’altres companys generacionals.
Guillermina Motta admirava profundament Georges Brassens, Jacques Brel, Juliette Gréco i especialment la tradició de la chanson, el cafè-teatre i el cabaret satíric europeu.
Aquesta influència es reflecteix en la seva manera d’interpretar, en l’ús teatral de la veu i en el refinament dels arranjaments.
La seva obra sovint utilitza humor intel·ligent, crítica elegant i una mirada molt moderna sobre les relacions humanes.
Guillermina Motta interpretava les cançons gairebé com petites escenes teatrals. La seva expressivitat era fonamental.
Moltes de les seves peces tenen ambient cosmopolita, sofisticació cultural i una sensibilitat molt europea.
També va reivindicar:els cuplets, cançó frívola i repertoris antics, dignificant gèneres sovint menystinguts.
La seva discografia és molt rica i variada.
Un dels seus discos més populars.
Disc molt representatiu del seu estil irònic i elegant.
Treball molt influït pel cabaret, el cuplet i la teatralitat musical.
Probablement una de les seves obres més personals i creatives.
Mostra una artista ja plenament madura i lliure estilísticament.
Guillermina Motta no es limità a la música. També desenvolupà una important activitat televisiva, radiofònica i teatral.
Durant anys fou una figura molt popular als mitjans catalans gràcies a l’humor, l’enginy i la seva gran personalitat comunicativa.
Tot i no tenir un perfil tan explícitament polític com altres membres de la Nova Cançó, Guillermina Motta va participar activament en la defensa de la llengua catalana, la normalització cultural i la modernització artística del país.
El simple fet de cantar en català durant el franquisme ja representava una actitud de resistència cultural.
Vista avui, Guillermina Motta destaca especialment per:la llibertat creativa, la independència artística i la modernitat del seu discurs.
Moltes de les seves cançons trenquen convencionalismes, juguen amb els rols socials i anticipen sensibilitats molt contemporànies.
Guillermina Motta ocupa un lloc molt especial dins la cultura catalana perquè representa la dimensió més lliure i irònica de la Nova Cançó, la connexió amb la chanson i la reivindicació d’una feminitat artística moderna i independent.
Potser no és tan massivament popular com Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, però la seva aportació artística és absolutament fonamental per entendre la renovació cultural catalana dels anys seixanta i setanta.
La seva obra continua transmetent una sensació de llibertat creativa i d’elegància cultural que encara avui resulta extraordinàriament moderna.