Lluís Llach va néixer el 7 de maig de 1948 a Verges, al Baix Empordà, i és una de les figures més influents de la música catalana contemporània. Cantautor, compositor i pianista, la seva trajectòria artística està profundament vinculada a la història cultural i política de Catalunya durant la segona meitat del segle XX.
Criat en un entorn sensible a la cultura i la música, Llach va començar estudis de piano des de molt jove. Tot i iniciar estudis universitaris a Barcelona, aviat es decantaria definitivament per la música. A finals dels anys seixanta va entrar en contacte amb el moviment de la Nova Cançó, que esdevindria el gran marc cultural de la seva carrera.
Els Setze Jutges i el moviment de la Nova Cançó van néixer durant el franquisme amb la voluntat de recuperar la llengua catalana en l’àmbit públic, modernitzar la cançó popular i utilitzar la música com a eina cultural i de resistència.
En aquell context, cantar en català tenia una clara dimensió política i identitària.
Lluís Llach es va incorporar a Els Setze Jutges el 1967 i ràpidament va destacar per la força emocional de les seves composicions, la sofisticació musical i la intensitat poètica de les seves lletres.
Al costat de figures com Raimon, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat o Ovidi Montllor,
Llach contribuiria decisivament a convertir la cançó catalana en un fenomen cultural de primer ordre.
Lluís Llach no només ha estat un músic popular. També ha representat una figura de compromís cívic i social.
Durant el franquisme moltes de les seves cançons van ser censurades, alguns concerts van ser prohibits i la seva obra es convertí en símbol de resistència democràtica.
La seva cançó més emblemàtica, L'Estaca (1968), és probablement una de les composicions catalanes més universals del segle XX. La metàfora de l’estaca com a símbol de l’opressió franquista va transcendir fronteres i ha estat adoptada per nombrosos moviments democràtics arreu del món.
A partir dels anys setanta, Llach va mantenir una clara implicació en la defensa de la cultura catalana, els drets socials, la independència de Catalunya i diverses causes humanitàries.
També va dedicar una part important de la seva vida a projectes solidaris, especialment al Senegal, país amb el qual manté una vinculació molt estreta.
L’obra de Llach destaca per melodies elaborades, influència de la chanson francesa, ús destacat del piano, gran càrrega poètica i una notable ambició musical.
Discografia essencial
La discografia de Lluís Llach és extensa i molt diversa. Aquests són alguns dels seus treballs més destacats:
Un dels primers discs importants de la seva trajectòria, encara molt vinculat a l’esperit de la Nova Cançó.
Disc de gran profunditat poètica i musical.
Un dels seus treballs més emblemàtics dels anys setanta.
Campanades a morts (1977)
Considerada una de les seves grans obres mestres, està Inspirada en els assassinats de Vitòria de 1976 i és una composició profundament dramàtica i política.
Verges 50 (1980)
Treball molt personal i arrelat al seu poble natal.
Etapa més experimental i sofisticada musicalment.
Tot i cantar en català, Lluís Llach va aconseguir: gran prestigi a França i a Europa en general i una notable projecció internacional dins la cançó d’autor.
Especialment durant els anys setanta, molts artistes i intel·lectuals europeus el consideraven una de les grans veus de resistència cultural del sud d’Europa.
L’any 2007 es va retirar dels grans escenaris amb una gira de comiat molt emotiva.
Des de llavors ha escrit novel·les, ha participat en activitats socials i polítiques i continua sent una figura de gran influència cultural a Catalunya.
El llegat de Lluís Llach transcendeix la música: és una veu associada a la memòria democràtica, la dignitat cultural i la capacitat de la cançó per convertir-se en eina de consciència col·lectiva.
Lluís Llach és molt més que un cantautor:
és una figura central de la cultura catalana contemporània, un artista capaç de convertir la música en emoció col·lectiva, memòria històrica i compromís humà.