Pere Tàpies
(les primeres cançons)

Pere Tàpies (les primeres cançons)

Pere Tàpias (Les primeres cançons) és un recopilatori que reuneix els primers enregistraments de Pere Tàpias, publicats originalment entre 1968 i 1972, una etapa en què el cantautor vilanoví ja mostrava el seu característic humor irònic i irreverent.

El més fascinant de Pere Tàpias és que va aparèixer en plena època de la Nova Cançó però no encaixava gens en els seus esquemes.

Mentre molts cantautors apostaven per la solemnitat, la poesia o la denúncia política directa, Tàpias preferia la ironia, l'humor, la caricatura i l'observació de la vida quotidiana. 

Fins i tot no va ser admès a Els Setze Jutges, probablement perquè el seu estil era massa diferent del model que representava el col·lectiu. 

Les cançons del disc

• La tia Maria

• El Progressista

• Cançó de les trompetes

• Mariano Oh! Mariano

• Una dolça història d'amor

• In, in, in, intel·lectual

• En el poble on jo vaig néixer

• Decididament

• Moreno de la Fe

• Pep, petita, petitona... Marieta

Només llegint els títols ja s'intueix la seva personalitat artística.

El valor històric

Aquest disc és important perquè mostra una altra cara de la cançó catalana dels seixanta.

Quan es parla d'aquella època sempre apareixen Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Llach, Ovidi Montllor...

Però hi havia artistes com Pere Tàpias que apostaven per la sàtira i per retratar personatges populars amb una mirada molt més irònica.

Musicalment

Musicalment encara és un Tàpias en construcció. El cantautor més conegut de La moto, Passeig del Carme o 400 pendons encara no hi és del tot. Però ja s'hi detecta aquell estil desenfadat que acabaria convertint-lo en una figura única dins la música catalana. 

La meva opinió

Jo no el consideraria el seu millor disc, però sí possiblement el més revelador.

Escoltant aquestes primeres cançons s'entén per què Pere Tàpias va acabar sent un personatge tan singular: era algú que es prenia la música seriosament, però que es negava a prendre's massa seriosament a si mateix. I això, en la Catalunya de 1968, era bastant revolucionari.