Companyia Elèctrica Dharma: una banda innovadora

Quan es parla de la música catalana dels anys setanta, sovint apareixen noms com Lluís Llach, Pau Riba o Jaume Sisa. Però hi ha un grup que va obrir un camí completament diferent i igualment transcendent: la Companyia Elèctrica Dharma.

Fundada a començaments dels anys setanta pels germans Fortuny, la Dharma va aconseguir una cosa que semblava impossible: fusionar el rock progressiu, el jazz, la psicodèlia i la música tradicional catalana en un llenguatge propi. 

Més que un grup de rock

La Dharma no era una banda convencional.

Mentre moltes formacions de l'època imitaven models anglosaxons, la Companyia Elèctrica Dharma va mirar cap a la tradició catalana per convertir-la en música moderna. Les seves composicions incorporaven elements de cercavila, melodies populars i instruments vinculats a la cultura catalana al costat de guitarres elèctriques, saxos, teclats i estructures pròpies del jazz-rock.

El resultat era un so inconfusible que es podia identificar des dels primers compassos.

Els anys de Zeleste

La banda va ser una de les protagonistes del moviment musical sorgit al voltant de la sala Zeleste de Barcelona.

Aquella escena buscava una manera nova d'entendre la música popular catalana, allunyada tant del pop comercial com de la cançó d'autor tradicional. La Dharma es va convertir ràpidament en una de les formacions més representatives d'aquell moviment. 

Tramuntana i la consolidació

L'any 1977 van publicar Tramuntana, considerat per molts el seu treball més emblemàtic.

El disc inclou peces com Focs de Sant Joan, Moixeranga del Diable, La Mediterrània se'ns mor... i la llarga composició Tramuntana, que resumeix perfectament l'univers musical de la banda.

Més que una col·lecció de cançons, Tramuntana és una declaració d'intencions: modernitat, arrelament i llibertat creativa.

Una influència enorme

La Companyia Elèctrica Dharma va demostrar que la música catalana podia ser internacional sense renunciar a la seva identitat.

Moltes de les propostes de fusió mediterrània, folk contemporani i experimentació que vindrien després van trobar en la Dharma un precedent imprescindible. Aquesta és una valoració crítica àmpliament compartida, encara que la seva influència és difícil de mesurar quantitativament.

Per què és una banda llegendària?

Perquè va crear un llenguatge musical propi.

Hi ha grups que triomfen, grups que venen discos i grups que deixen cançons memorables. La Dharma va aconseguir una cosa encara més rara: construir una manera nova de sonar.

Per això, gairebé cinquanta anys després, continua sent una de les formacions més singulars i respectades de la història de la música catalana.